|
“los historiadores que de mentiras se valen habían de En diverses cartes, Nietzsche va anunciar aquest llibre com un atemptat, i, ja dins del llibre, l’Anticrist mateix declara inequívocament la guerra: una guerra a mort contra el cristianisme. Una guerra universal i eterna a la qual assistirem, lectors, públic, i que enfronta, davant nostre (i també dins nostre), dos bàndols, entre els quals ens haurem de decantar: un bàndol és el de la mort (nihilisme, decadència), tot allò que estigui relacionat amb el cristianisme; i l’altre, el “partit de la vida”, aplegat sota la bandera de l’Anticrist. En començar la guerra, les forces estan del tot desequilibrades: la humanitat sencera, que s’ha deixat infectar, ha caigut del costat del cristianisme. Però una bona campanya, encaminada a fer que tothom comprengui “que ser cristià és indecent,covard, brut”, pot invertir les forces. La transvaloració de tots els valors, a l’engròs, depèn d’aquesta inversió. De moment, però, només l’Anticrist, més quatre improbables i gairebé introbables hiperboris, planten cara al cristianisme. Al seu voltant, poques coses hi ha que no estiguin relacionades d’una manera o altra amb el cristianisme, en coalició global “contra nostre”: els jueus, avantpassats del cristià, els metafísics, els socialistes, els anarquistes, els demòcrates, els apòstols de la compassió i altres “virtuts modernes”; però també els filòsofs, i els alemanys; i Kant, Schopenhauer, etc. Tots cristians: això vol dir, “cucs”, “aranyes”, “sangoneres”, “paràsits” en definitiva que cal combatre. I els combat, legalment, la “Llei contra el cristianisme” amb què es tanca el llibre, moment en què descobrim què és el que guiava tota l’argumentació. Al darrera s’hi amagava l’estratègia d’un acusador interessat sobretot a guanyar-se l’adhesió dels lectors, tribunal davant del qual presentarà tot de proves que justifiquin la seva terrible condemna, i que els duguin a actuar en conseqüència a allò que estipula la “Llei”. La retòrica bèl·lica i la judicial, doncs, s’alien en el consell de guerra que és L’Anticrist. Alhora legislador i jutge, l’Anticrist és l’única autoritat en un procés en què, sense presumpció d’innocència que valgui, a l’acusat no se li concedeix el dret a la defensa, i en què l’absurditat no rau precisament en la invisibilitat de l’acusador i en el caràcter inextricable dels càrrecs, sinó, al contrari, en l’ubiqüitat de l’acusat. Per més que aquest provi d’amagar-se, l’Anticrist, que hi veu en la foscor, i si cal baixarà a buscar-lo a l’infern, el descobreix pertot arreu, trobant pertot arreu un enemic universal, subterrani. ¿Però de quins inferns ve l’Anticrist? La vinguda de l’Anticrist, a la fi de l’època cristiana, representa la victòria de la vida sobre la mort (o de la natura sobre l’antinaturalesa). Ell és el nou salvador que anuncia el començament d’una nova època de la humanitat. ¿Què és això, però, sinó retòrica apocalíptica?, ¿una mera inversió de l’escatologisme cristià? El judici que té lloc al final d’aquest llibre adquireix, així, el caràcter del Judici Final, per no fer servir una altra expressió tant o més infausta. Allò que se’ns presenta com “l’autèntica història del cristianisme”, ¿com pot ser autèntica, del moment que serveix a les finalitats d’algú que la fa servir com a arma d’acusació massiva?, ¿on tot encaixa perfectament dins d’un esquema de bons i dolents que no admet mitges tintes? En el fons, la qüestió que es planteja aquí és la de la relació, en L’Anticrist, entre la seva forma retòrico-pragmàtica (els discursos del propagandista, de l’acusador, del jutge, de l’executor, del terrorista, del metge) i el seu contingut filosòfic (la transvaloració de tots els valors). ¿Què hi té més pes? ¿Què és el que se subordina a què? ¿Quina funció fa cada un d’aquests plans discursius dins de l’artefacte, més que comunicatiu, explosiu? ¿Quin seria el nucli secret de la filosofia de L’Anticrist? O, en primer terme, ¿podem separar en Nietzsche la forma del contingut? Les diverses respostes a aquestes preguntes han donat, i continuen donant, interpretacions de tota mena. Unes qüestions, d’altra banda, que són prou importants a l’hora de respondre a la pregunta de si L’Anticrist duria efectivament a terme l’anunciada transvaloració de tots els valors. El mateix Anticrist, en diversos moments del llibre, declara que la transvaloració, que ell mateix encarna, ja estaria acomplerta. Aquest triomfalisme, però, ¿no podria ser una màscara per amagar l’amargor de la derrota, per part d’algú que sap que lluita contra “la infàmia immortal de la humanitat”? ¿contra un enemic que retorna eternament? I és que, ¿de quina carn està fet l’Anticrist? Més que no pas decidir sobre l’èxit o el fracàs de L’Anticrist com a transvalorador, potser hauríem de preguntar-nos com es realitza —o millor, com pot realitzar-se— aquesta transvaloració. Per fer-ho, caldrà preguntar-se quin és l’autèntic enemic que aquí es combat. ¿L’és realment el cristianisme, o darrera d’aquest encara s’amaga un altre perill, aquest sí inextingible? Per respondre a aquesta pregunta, abans ens n’haurem de plantejar una altra: ¿qui és l’autor del llibre? De fet, hi trobem dues firmes: en el “Pròleg”, la de “Friedrich Nietzsche”, i en la “Llei contra el cristianisme”, la de “L’Anticrist”. Aquesta doble autoria bé podria explicar el doble nivell en què es realitza aquest text, un doble nivell que abans identificàvem amb els seu embolcall retòric, d’una banda, i amb el seu nucli filosòfic, de l’altra. Doncs bé, l’enemic de l’Anticrist, al seu nivell, és lògicament el cristianisme (sense entrar ara a respondre què vol dir “cristianisme” a L’Anticrist, cosa que el lector haurà d’aprendre per ell mateix). Però, Nietzsche, ¿què combat, ell, des de més amunt del Bòreas, fent que el seu alter ego combati el cristianisme? El que ens posa en guàrdia és que els mitjans que l’Anticrist utilitza en la seva guerra són precisament algunes de les coses que es retreuen al cristianisme. Algunes ja les hem esmentat: falsificació de la història, la lògica de l’enfrontament del “Amb nosaltres - contra nosaltres”. I encara en podríem afegir d’altres: apropiació excloent de la veritat, argument d’autoritat (els cristians es remeten a l’evangeli, l’Anticrist al Zaratustra), persuasió per afalagament de la vanitat (els jueus poden fer-se la il·lusió de pertànyer “als escollits”, no menys, però, que els lectors de L’Anticrist poden fer-se-la de pertànyer als hiperboris; i si els cristians es creuen “els bons i els justos”, als “anticristians” no els fa menys contents de creure’s “els forts i els honestos”). Mètodes sacerdotals en les arts de l’Anticrist, ¿què vol dir, això? ¿que en la guerra tot s’hi val? ¿que al cristianisme només se’l pot combatre amb els seus mitjans? O, per contra, ¿que el que fa l’Anticrist és portar fins a l’absurd, sent-ne la imatge paròdica, les maneres dels cristians, i que aquesta mateixa demostració esperpèntica ja és, més que no pas qualsevol argument, la forma de desemmascarament més eficaç per hiperbòlica? Cristianisme i anticristianisme es mostren, aquí, com a representants del mateix fanatisme: són dos partits sectaris iguals en la creença dogmàtica de trobar-se en possessió de la veritat absoluta, i l’instint de supervivència dels quals, o la voluntat de poder, els porta a combatre tots aquells qui pensen d’una manera diferent. L’autèntica antítesi, a un metanivell de lectura, no seria tant “cristià/anticristià”, com sí “fanàtic/escèptic”, “animal de ramat/esperit lliure”. En aquest sentit, en diversos moments del llibre, enmig del fragor de la batalla, els elogis a l’escèptic (“l’autèntic tipus decent de la filosofia”) afloren, i resulten tant més eloqüents en la mesura que s’obren pas entre tots els insults de la funció. Aquest escèptic, ¿pot creure realment en la figura de l’Anticrist? ¿aguantarà assegut la seva lliçó d’història? ¿s’empassarà la seva moral “sense moralina”? ¿abraçarà la tutela d’un sacerdot, sigui del partit que sigui, aquell qui, com se’ns demana en el “Pròleg”, té el coratge per a allò prohibit i està predestinat al laberint? Potser aquesta dissonància entre esoterisme i demagògia, la desproporció entre el lector ideal que dibuixa el “Pròleg” (“els poquíssims”) i la forma com se’l tracta realment en la resta del text (escrit amb lletres que hi faran veure fins i tot als cecs), pot explicar-se també a partir d’aquell doble nivell de lectura. Que és un doble camp de batalla: les masses a les quals s’adreça l’Anticrist haurien de superar el cristianisme; mentre que als hiperboris els esperen guerres futures, nous enemics per vèncer. Aquesta classificació entre dos tipus de lectors, al seu torn, és també fins a cert punt només aparent. Un mateix lector pot pertànyer ara a un tipus, demà a un altre, a cada nova batalla guanyada, mai la definitiva. Descobrint, a cada nova lectura, noves encarnacions de “cristianisme”, i fent-se superior a elles, tot cremant conviccions. I és que la transvaloració no pot sustreure’s a l’esdevenir. Aquest escepticisme militant, en qualsevol cas, semblaria dinamitar tot messianisme, començant, és clar, pel mateix de l’Anticrist. Una suposició, però, que no resta gens de serietat, i molt menys les anul·la, a les conviccions que l’escèptic “utilitza” en el seu moment, per més dures i cruels que siguin, per més mal que facin a les oïdes. En definitiva, tot de qüestions, prou inquietants, que queden obertes. Esperant que arribin els lectors del “demà passat” i s’enfrontin a aquest laberint. Potser és a ells que els toca dur a terme la transvaloració.
Marc Jiménez Buzzi |