enrera
62
endevant

— Amb això he arribat al final i pronuncio la meva sentència. Jo condemno el cristianisme, aixeco contra l’Església cristiana la més terrible de les acusacions que mai un acusador hagi fet sortir de la seva boca. Ella és per a mi la més gran de totes les corrupcions imaginables, ha tingut la voluntat d’arribar fins a l’última de totes les corrupcions possibles. L’Església cristiana no ha deixat res intacte amb la seva corrupció, de tot valor n’ha fet un no-valor, de tota veritat una mentida, de tota honestedat una vilesa de l’ànima. ¡Que algú encara gosi parlar-me de les seves benediccions “humanitàries”! Abolir qualsevol situació de misèria anava en contra de la seva més profunda utilitat, — ella ha viscut de situacions de misèria, ha creat situacions de misèria a fi d’eternitzar-se499 ... Per exemple, el cuc del pecat, ¡l’Església és la que ha enriquit la humanitat amb aquesta misèria500! — La “igualtat de les ànimes davant de Déu”501, aquesta falsedat, aquest pretext per a les rancunes de tots aquells que tenen sentiments vils, la matèria explosiva que és aquest concepte, i que ha acabat convertint-se en revolució, en idea moderna i en principi de decadència de l’ordre social sencer502 — és dinamita cristiana ... ¡Benediccions “humanitàries” del cristianisme! ¡Criar una humanitas [humanitat]503 a fi de produir una autocontradicció, un art de l’autoinfamació, una voluntat de mentida a qualsevol preu, una aversió i un menyspreu per tots els instints bons i honestos! — ¡Aquestes són per a mi les benediccions del cristianisme! — El parasitisme com a única praxi de l’Església; amb el seu ideal d’anèmia, amb el seu ideal de “santedat”, bevent-se fins a l’última gota tota sang504, tot amor, tota esperança en la vida; el més enllà com a voluntat de negació de tota realitat; la creu505 com a signe de reconeixement de la conjura més subterrània que hi ha hagut mai, — contra la salut, la bellesa, la bona constitució, la valentia, l’esperit, la bondat de l’ànima, contra la vida mateixa ...

Aquesta eterna acusació contra el cristianisme vull escriure-la a totes les parets, pertot arreu on hi hagi parets, — jo tinc lletres que faran veure-hi fins i tot als cecs ... Jo anomeno el cristianisme l’única gran maledicció, l’única gran corrupció íntima, l’únic gran instint de venjança, per al qual cap mitjà no és prou verinós, ocult, subterrani, petit, — jo l’anomeno l’única infàmia immortal de la humanitat ...

I es compta el temps des del dies nefastus [dia nefast] en què va començar aquesta fatalitat, — ¡des del primer dia del cristianisme! — ¿Per què no millor des del seu últim dia? — ¿Des d’avui506? — ¡Transvaloració de tots els valors507! ... 508