El que a mi m’importa és el tipus psicològic del Redemptor. Aquest bé podria estar contingut en els evangelis malgrat els evangelis, per bé que molt mutilat o carregat amb trets aliens: així com el de sant Francesc d’Assís s’ha conservat en les seves llegendes malgrat les seves llegendes^198b. El que m’importa no és la veritat sobre allò que va fer, allò que va dir o com va morir en realitat: sinó la qüestió de si el seu tipus és encara imaginable, si ha estat “transmès”. — Els intents que conec de llegir en els evangelis ni més ni menys que la història d’una “ànima” em semblen proves d’una detestable lleugeresa psicològica. El senyor Renan, aquest bufó in psychologicis [en matèria de psicologia]¹⁹⁹, ha fet servir, en la seva explicació del tipus Jesús, els dos conceptes més inadequats que hi puguin haver: el concepte de geni i el concepte d’heroi (“héros”). Però si hi ha alguna cosa no-evangèlica és el concepte d’heroi²⁰⁰. Precisament l’antítesi a tota pugna, a tot sentir-se-en-lluita, ha esdevingut aquí instint: la incapacitat per oposar resistència esdevé aquí una moral («no oposeu resistència al mal», la frase més profunda dels evangelis, en cert sentit la seva clau)²⁰¹, la benaurança en la pau, en l’afabilitat, en el no-poder-ser-enemic. ¿Què significa “la bona nova”? Que la vida veritable, la vida eterna, ha estat trobada — no és cap promesa, és aquí mateix, és dins vostre: com a vida en l’amor, en l’amor sense separació ni exclusió, sense distància. Tothom és fill de Déu — Jesús no reclama res per a ell sol — com a fill de Déu, tothom és igual a tothom ... ¡Fer un heroi de Jesús! — ¡I quin gran malentès és ja la paraula “geni”²⁰²! El nostre concepte sencer d’“esperit”, el nostre concepte cultural d’“esperit”, no té cap mena de sentit en el món en què viu Jesús. Parlant amb el rigor del fisiòleg, aquí seria més pertinent una paraula ben diferent: la paraula idiota²⁰³. Coneixem un estat d’excitabilitat malaltissa del sentit del tacte que fa que aquest s’estremeixi i s’encongeixi a causa de qualsevol contacte, a causa del fregament d’un cos sòlid qualsevol. Traduïu un habitus [hàbit] fisiològic com aquest a la seva última lògica — com a odi instintiu contra tota realitat, com a fugida cap a l’“inaprehensible”, cap a l’“incomprensible”, com a aversió a tota fórmula, a tot concepte de temps i d’espai, a tot allò que és sòlid, costum, institució, Església, com un trobar-se com a casa en un món que ja no és tocat per cap mena de realitat, en un món merament “interior”, en un món “veritable”, en un món “etern” ... «El Regne de Déu és dins vostre»²⁰⁴...