27
endevant

En un terreny tan fals com aquest, on tota natura, tot valor natural, tota realitat tenia en contra seu els instints més profunds de la classe dominant, és on va créixer el cristianisme, una forma d’hostilitat mortal a la realitat com fins ara no n’hi ha hagut cap d’igual187. El “poble sant”188, que, per valorar tota cosa, havia conservat tan sols valors i paraules de sacerdot, i que, amb una coherència lògica que pot inspirar terror, havia rebutjat com a “profà”, com a “món”, com a “pecat”, tots els altres poders que encara subsistien a la terra, — aquest poble va crear per al seu instint una última fórmula que era lògica fins a l’autonegació: com a cristianisme, va negar fins i tot l’última forma de realitat, el “poble sant”, el “poble dels escollits”189, la realitat jueva mateixa. El cas és de primer ordre: el petit moviment rebel que fou batejat amb el nom de Jesús de Natzaret és l’instint jueu un cop més, — dit d’una altra manera, l’instint de sacerdot que ja no suporta el sacerdot com a realitat, la invenció d’una forma d’existència encara més retirada, d’una visió del món encara més irreal que no pas la que requereix l’organització d’una Església. El cristianisme nega l’Església190 ...

No veig contra què es podia dirigir la rebel·lió de la qual Jesús ha estat entès o malentès com l’instigador, si no va ser contra l’Església jueva, entenent Església exactament en el mateix sentit com avui l’entenem. Va ser una rebel·lió contra “els bons i els justos”191, contra “els sants d’Israel”, contra la jerarquia de la societat — no contra la seva corrupció, sinó contra la casta, el privilegi, l’ordre, la fórmula; va ser la incredulitat en els “homes superiors”, un no pronunciat contra tot allò que era sacerdot i teòleg. Però la jerarquia que d’aquesta manera es posava en qüestió, encara que només per un moment, era la construcció de pilons sobre la qual el poble jueu encara subsistia enmig de les “aigües”, era la seva última possibilitat, aconseguida amb penes i treballs, de continuar existint, el residuum [residu] de la seva existència política peculiar: atacar-la era atacar el més profund instint d’un poble, la més tenaç voluntat de vida d’un poble que hi ha hagut mai a la terra. Aquell anarquista sant192 que va incitar el poble baix, els marginats i els “pecadors”, els txandales193 en el si del judaisme, a l’oposició contra l’ordre dominant — amb un llenguatge que, en el cas que els evangelis fossin fiables, fins i tot avui portaria a Sibèria194, era un criminal polític, en la mesura que els criminals polítics eren possibles en una societat absurdament apolítica. Això és el que va portar-lo a la creu: n’és la prova la inscripció de la creu195. Va morir per la seva culpa, — no hi ha cap raó per afirmar, per més que això s’hagi fet tan sovint, que va morir per la culpa d’altres196.—