Llei contra el cristianisme -Notes-

509. En el marge inferior dret de la pàgina 46 del manuscrit d’AC que contenia el § 62, Nietzsche va escriure, tot i que després va ratllar-la, la següent indicació per a l’impressor: «A continuació un full en blanc, en el qual hi hagi només les paraules Llei contra el cristianisme». Nietzsche va escriure la Llei en un foli numerat com a p. 47, en el dors del qual va esbossar després el § 4 d’EH “WA”, a més d’algunes anotacions per al § 5. Després Nietzsche va enganxar aquest foli, per la cara que contenia els esbossos per a EH, al dors del foli on hi havia el § 62 d’AC, de manera que la Llei quedava al dors de la pàgina 46 del manuscrit. Posteriorment encara va enganxar un foli en blanc sobre la Llei, segons sembla, amb la finalitat d’ocultar-la, tot i que no sabem si només momentàniament.
Tot i que Peter Gast, mentre realitzava la revisió de la pàgina 135 del quadern W II 10, on es troba el NF 25 [1] (desembre 1888 – principis de gener de 1889), cosa que va fer en algun moment entre l’octubre de 1889 i el juny de 1910 (l’època en què va treballar en l’Arxiu Nietzsche), havia anotat: «vegeu l’última pàgina enganxada al manuscrit de l’Anticrist, que es pot llegir a contrallum», el primer a publicar la Llei va ser Podach l’any 1961 (pp. 157-158), en una edició on també oferia una mostra del manuscrit d’aquesta pàgina (vg. imatge 3). Tot i que, tant abans (Hans Joachim Mette, 1932) com després (Pierre Champromis, 1964) de la publicació de Podach, s’ha posat en dubte que el text de la Llei formés part d’AC — pel fet que Mette va trobar el foli que la contenia junt amb el manuscrit d’EH —, sembla que actualment no hi ha motius per fer-ho. Des del propi Nietzsche poden esgrimir-se diversos arguments a favor de la pertinença de la Llei a AC:
            Vg. NF 22 [10] (setembre–octubre 1888), en el qual, en un pla inicial per al final d’AC, Nietzsche fa un interessant primer esbós del que serà la Llei sota l’epígraf de “les meves exigències”:
           «57. Cap.) el fi sant: Pensaments de Manu quan menteix.
           58. Cap.) no s’han de concedir mai efectes humanitaris al cristianisme, el cristianisme ho ha corromput tot — El terrible detriment que han experimentat totes les coses valuoses, el fet que s’hagi dilapidat la serietat en coses imaginàries, en coses nocives; que no hagi estat fins a mitjans d’aquests segle que s’han pres seriosament les qüestions de l’alimentació, l’habitatge i la salut
            59. Cap.) el gran intent dels valors contraris — la missió dels alemanys
            60. Cap. les meves exigències.
            1. S’ha d’evitar el tracte amb aquells que ara com abans segueixen sent cristians, — i això, per motius de netedat.
            2. Tenint en compte els casos en què és evident que el cristianisme és una mera conseqüència i símptoma de debilitat nerviosa, s’ha d’impedir amb tots els mitjans que el contagi s’estengui a partir d’aquests focus.
            3. Que la Bíblia és un llibre perillós, que s’ha d’aprendre a prevenir-se’n, — que no ha de ser posat sense més a les mans de grups d’edat immadurs.
            4. Els sacerdots se’ls ha de considerar i tractar com una espècie de txandala.
            5. Purificar de la contaminació del sacerdot tots els llocs, totes les institucions, l’educació.
            6. Festivitats i sants “redemptors”.
            7. Datació del temps ».
            Així mateix, en un interessant esbós de carta a Georg Brandes de principis de desembre de 1888 pot llegir-se el següent:
           «Quan finalment llegeixi la “Llei contra el cristianisme”, que, amb la firma de l’“Anticrist”, està al final del llibre, qui sap si, com em temo, fins i tot a vostè li tremolaran les cames ...
            La “Llei contra el cristianisme” té com a epígraf: «Guerra a mort contra el vici: el vici és el cristianisme».
            L’article primer: Viciosa és tota espècie de contranatura; l’espècie d’home més viciosa és el sacerdot: ell ensenya la contranatura. Contra el sacerdot no es necessiten raons, es necessita la presó.
            L’article quart: La predicació de la castedat és una incitació pública a la contranatura. Tot menyspreu de la vida sexual, tota impurificació d’aquesta mitjançant el concepte d’“impur” és l’autèntic pecat contra l’esperit sant de la vida.
            El sisè article diu que s’ha d’anomenar la història “sagrada” amb el nom que es mereix, amb el d’història maleïda; les paraules “Déu”, “salvador”, “redemptor”, “sant”, han de ser utilitzades com a insults, com a signes per a criminals.
            ¿Transvaloració de tots els valors? Només llavors — — —».
            Per últim, vg. la citació que fa Nietzsche de l’article quart al final d’EH “Per què escric llibres tan bons” § 5.

510. Plenament conscient de la radicalitat de la seva crítica i de l’abast del seu plantejament filosòfic, de la seva Transvaloració de tots els valors, Nietzsche, en diverses ocasions, parla d’instaurar una nova cronologia. El 26 de novembre, en una carta al seu editor Constantin Georg Naumann, afirma que «la Transvaloració de tots els valors serà un esdeveniment sense igual, no un esdeveniment literari, sinó un que farà trontollar tot allò que ara s’aguanta. És possible que canviï la cronologia». El mateix dia, en una carta a Deussen, Nietzsche es confessa: «La meva vida ha arribat ara al seu punt àlgid: un parell d’anys més i la terra sencera tremolarà a causa d’un enorme llampec. — Et prometo que tinc prou força per canviar la cronologia. — De tot allò que avui està dret, no hi ha res que no hagi de caure, jo sóc dinamita més que no pas persona». Vg. també les següents paraules escrites en un esbós de carta a Georg Brandes de principis de desembre de 1888: «Preparo un esdeveniment que amb tota probabilitat partirà la història en dues meitats, fins al punt que tindrem una nova cronologia: a partir del 1888 com a any u», i, per últim, aquestes frases que, també en un esbós de carta, escriu a Helen Zimmern al voltant del 8 de desembre de 1888 referint-se a EH i AC: «Es tracta d’un atemptat contra el cristianisme que tindrà el mateix efecte que la dinamita contra tot allò que ni que sigui en un grau ínfim estigui relacionat amb ell. Canviarem la cronologia, li ho prometo».

511. Vg. nota 41.

512. Vg. NF 25 [1] (desembre 1888 – principis 1889), que té com a epígraf “La gran política” i on Nietzsche tornarà a citar aquestes tres primeres frases.

513. Vg. notes 250 i 435.

514. Vg. nota 429.

515. Al final del § 5 de “Per què escric llibres tan bons” d’EH, Nietzsche repeteix aquest precepte, i en aquest punt afegeix: «és el crim mateix contra la vida».

516. A més de al text d’EH ja citat en la nota anterior, Nietzsche tornarà a recórrer a aquest article quart al final del § 3 del capítol de NW titulat “Wagner com a apòstol de la castedat”, tot fent referència al Parsifal en contraposició a la «sana sensualitat» de la filosofia de Feuerbach que temps enrera tant havia influït Wagner: «Perquè el Parsifal és una obra de la perfídia, de l’afany de venjança, de l’enverinament secret dels fonaments de la vida, una mala obra. — La predicació de la castedat constitueix una incitació a la contranatura: jo menyspreo tot aquell qui no consideri el Parsifal com un atemptat contra la moralitat».

517. Vg. nota 107 i, a més del NF 22 [10] (citat en la nota 510), les següents frases del NF 15 [44] (primavera 1888):
                    «El capgirament de la jerarquia:
                     el pietós falsificador de moneda, els sacerdots, entre nosaltres esdevenen txandales:
                     — passen a ocupar el lloc del xarlatà, del curandero, del falsificador de moneda, del mag: nosaltres els tenim per corruptors de la voluntat, pels grans difamadors i per ànimes venjatives contra la vida, pels revoltats d’entre els frustrats [...] Nosaltres hem traslladat el concepte txandala als sacerdots, als mestres del més enllà i a la societat cristiana, una societat unida indissolublement amb ells, així com a tot allò que té el mateix origen, els pessimistes, els nihilistes, els romàntics de la compassió, els criminals, els viciosos, — a tota aquella esfera en la qual el concepte de “Déu” és imaginat com a salvador».

518. Vg. GD “Incursions d’un intempestiu” § 45, on Nietzsche diu que «mentre el sacerdot va ser considerat com el tipus suprem, tota espècie d’home valuosa va restar desvalorada ... S’acosta el temps — ho prometo — en què el sacerdot serà considerat com l’home més baix, com el nostre txandala, com la mena d’home més mentidera, més indecent».

519. No és la primera vegada que Nietzsche utilitza aquesta expressió per referir-se a si mateix o a la seva filosofia. Ja l’any 1883 li deia a Malwida von Meysenbug: «¿Vol vostè un nou nom per a mi? El llenguatge eclesiàstic en té un: jo sóc — — — — — — — — l’Anticrist» (3/4 abril). Aquell mateix any, un cop rebutjada la seva sol·licitud per donar un curs a la Universitat de Leipzig a causa de la seva posició respecte al cristianisme, i després de llegir la primera ressenya sobre el seu Zaratustra, li escriu a Overbeck que «el que em produeix satisfacció és veure que ja aquest primer lector ha intuït de què es tracta aquí: de l’“Anticrist”, anunciat fa moltíssim temps. Des de Voltaire no s’havia produït un atemptat així contra el cristianisme — i, per dir la veritat, ni Voltaire s’imaginava que se’l pogués atacar així» (26 d’agost).
En les seves obres vg., p. ex., JGB § 256, on parla d’«una filosofia de l’Anticrist». A GT “Assaig d’autocrítica” § 5, diu que «amb aquest llibre problemàtic, el meu instint, com un instint defensor de la vida, va girar-se contra la moral i va inventar-se una doctrina i una valoració de la vida radicalment oposades, una doctrina i una valoració purament artístiques, anticristianes. ¿Com anomenar-les? Com a filòleg i home de lletres les vaig batejar, no sense certa llibertat — perquè, ¿qui coneixeria el vertader nom de l’Anticrist? — amb el nom d’un déu grec: les vaig anomenar dionisíaques».
Per últim, vg. el final d’EH “Per què escric llibres tan bons” § 2, on dirà que «jo sóc l’antiase par excellence i, per tant, un monstre històric universal, — jo sóc, dit en grec, i no només en grec, l’Anticrist».
Més tard, ja a punt de patir el col·lapse psíquic, tornarà a firmar com Der Antichrist [L’Anticrist], per exemple, en dos esbossos de cartes a Otto von Bismarck i a Còsima Wagner (de principis de desembre i cap al 25 del mateix mes, respectivament), així com en una carta a Ferdinand Avenarius del 22 de desembre.
Per altra banda, cal assenyalar el doble significat que el terme “Antichrist” té en alemany, ja que tant pot designar la figura mítica que apareix en les cartes de Joan (a la primera, a 2,18.22 i 4, 3; i a la segona, al versicle setè), és a dir, l’Anticrist, com també, de forma més genèrica, qualsevol adversari del cristianisme, és a dir, qualsevol anticristià. Per a una anàlisi no només pel que fa a aquesta ambivalència, sinó també sobre el significat que aquest terme té en aquesta obra i en tota la filosofia de Nietzsche, vg. el detallat i erudit article de Jörg Salaquarda titulat «Der Antichrist», a NS 2, pp. 91-136 (on en la p. 127 s’afirma amb molta raó que «”Anticrist” en el fons vol dir el mateix que allò a què Nietzsche es refereix amb els noms de “Zaratustra” o “Dionís”»), així com Peter Köster: Der verbotene Philosoph. Studien zu den Anfängen der katholischen Nietzsche-Rezeption in Deutschland (1890-1918). Walter de Gruyter, Berlin · New York, 1998 (SN Bd. 5), pp. 86-97.

520. Després de la revolucionària edició d’AC per part de Podach, l’any 1961, es va plantejar la problemàtica de si, després de la Llei, hi hauria un altre text que finalitzaria l’obra i quin seria aquest suposat text. Tot venia del fet que en el marge inferior dret del foli manuscrit de la Llei (p. 47) hi ha una indicació de Nietzsche, en aquesta ocasió no ratllada, que diu el següent: «A continuació un full en blanc, en el qual només hi hagi les paraules: El martell parla Zaratustra 3,90» (vg. imatge 3). Pensant que Nietzsche havia tingut un lapsus i que, en lloc de posar «3,90», hauria volgut posar «3,30», Podach inclou en la seva edició (p. 159) la transcripció d’un foli manuscrit que conté el § 30 del capítol “De les taules noves i de les velles” de la tercera part de Za (un foli numerat per Nietzsche com a pp. 48/49). No obstant això, s’ha demostrat que en l’apreciació de Podach hi ha diversos errors de base:
1. Pensar que Nietzsche va equivocar-se en la cita. Aquest suposat error de Nietzsche ja va posar-lo en dubte Champromis, el qual va defensar aquell «3,90», tot argumentant que Nietzsche es referia, senzillament, a la p. 90 de la primera edició de la tercera part de Za. En aquesta pàgina, d’altra banda, es troba el § 29 del mencionat capítol de Za i únicament els dos primers paràgrafs del § 30.
2. Pensar que el foli de la Llei (p. 47) i el foli on Nietzsche va copiar el § 30 del capítol “De les taules noves i de les velles” de Za (pp. 48/49) van units. Aquest error — que va provocar que Podach cregués que tots dos textos pertanyien a AC o que, en el pol oposat, Mette i Champromis creguessin que cap dels dos no hi pertenyia — es deu al fet, segons sembla producte de l’atzar o d’un error previ, que tots dos folis fossin trobats junts i units, al seu torn, en el manuscrit d’EH.
La solució, segons els actuals editors, seria la següent:
1. La citació de Nietzsche «3,90» és exacta, ja que és la mateixa referència que, junt amb el capítol “Allò que dec als antics”, enviarà poc després de mitjans d’octubre de 1888 al seu editor perquè aquest l’afegeixi a GD, i el que s’hi afegeix, seguint l’indicació de Nietzsche, és el § 29 i no el § 30 del capítol “De les taules noves i de les velles” de Za. Encara més, tot fa pensar que Nietzsche va decidir finalment extreure d’AC aquest text de Za per incloure’l al final de GD.
2. Tenint en compte el tipus de paper utilitzat per Nietzsche, així com el fet que Overbeck (el primer a tenir el manuscrit d’AC en les seves mans) no inclogués aquest passatge en la còpia que va fer del text, es pot concloure que la p. 48/49, amb la citació del § 30 del capítol “De les taules noves i de les velles” de Za, no pertany a AC sinó a EH i, més exactament, al seu últim capítol, que, si fem cas de l’índex que Nietzsche va redactar per a aquesta obra a principis de desembre de 1888, portava per títol “Der Hammer redet” [El martell parla]. El salt entre la pàgina 44 (el final del capítol “Per què sóc un destí”, és a dir, el final d’EH) i les mencionades pàgines 48/49 es deu a la molt probable destrucció — la pròpia Elisabeth explica que la seva mare va cremar un foli a causa de les injúries que contenia contra l’emperador — del capítol intermedi, el qual, en l’esmentat índex, tenia com a títol “Krieges-erklärung” [Declaració de guerra].