El bigoti de Bismarck
Pau Dito Tubau
A V U I
28 d'abril del 2005

En un passatge de l'esplèndida introducció d'Antonio Morillas a la pionera edició de L'Anticrist en català s’esmenta una carta de Franz Overbeck del 1889: "Veig Nietzsche en un racó del sofà, tot encongit i llegint — com després se sabria, les últimes proves de Nietzsche contra Wagner—, oferint un aspecte tremendament deteriorat, ell que em veu i es llança cap a mi. Tot reconeixent-me m'abraça amb força, fet un mar de llàgrimes, i després, entre espasmes, torna a desplomar-se al sofa". L'escena passava a Torí i el filòsof s'acomiadava per sempre de la vida intel•lectual. L'amic Overbeck se'n va fer càrrec i el va dur a Basilea per tal que rebés una bona atenció mèdica.

No cal ser gaire agosarat per inferir d'aquesta trista escena que el pobre Nietzsche, ell mateix compositor de peces musicals molt menors, se sentia culpable davant del músic en què havia vist realitzades les seves idees de joventut, una mena de mestre ideal en aquella esfera de l'existència que més idealitzava —tal com explica David Picó en el seu assaig—. ¿Eren necessàries, les revoltes públiques? ¿Era necessari aquell contra, o el mateix Nietzsche, humà, massa humà, va adonar-se de la magnitud de l'error quan ja feia uns anys que Wagner havia desaparegut i la possibilitat d'un diàleg enriquidor ja no podia produir-se?

Com a aprenent d'hel•lenista Nietzsche no va passar de ser un alemany del seu segle que va projectar les dèries cap a l'antiguitat sense preocupar-se gaire per conèixer a fons l'antiguitat; com a filòsof va permetre la possibilitat que se l'interpretés com un darwinista estricte que menyspreava amb gestos aristocràtics tot intent de lligam cooperant amb les col•lectivitats mentre avalava moralment el predomini dels més forts i presentava els febles com a ressentits; com a pensador de la individualitat i els seus egoismes no va anar més enllà de la capacitat d'anàlisi dels anomenats moralistes francesos, La Rochefoucauld i La Bruyère, que queden ben per sota de Montaigne en l'estratègia de resolució de certes contradiccions malaltisses; però com a retratista de les misèries i grandeses de la figura del pensador o de l'artista, com a descriptor del fur intern d'aquells que tracten de trobar el seu lloc entre els més grans de la història, Nietzsche no només és incomparable, sinó que és el bàlsam perfecte per a qui, com ell, vol i dol.

Nietzsche sabia i proclamava que la recerca de tot allò que és excel•lent implica unes condicions potser naturals i un esforç estrany que vitalment només està permès a uns pocs, i que, en el procés de creixement cap a aquesta mena de fites, s'han de superar de dolor a dolor diversos obstacles fins a obtenir plaers cada vegada més intensos; però, vés a saber per què, pretenia fer el cim eliminant el rastre dels seus mestres, contradient-los i revocant-los. En comptes d'acumular voraç el bo i millor de cadascú, i agrair allò rebut, i perseverar amb allò il•limitat, en comptes de ser la gran xucladora i esponja de tot, a la manera de Goethe, s'encallava en batalles destructives amb mestres menors o feia de rebentaire sense aconseguir alliberar-se d'allò que denigrava. I esclar, volia tenir el bigoti desbocat, de foll follet, però el tenia ordenat i tofut.

I no es relaxava, tenia vòmits, mals de cap, sempre havia d'anar en contra d'alguna cosa o emmirallar-se en aquells que havien assolit coses extraordinàries però potser no arribaven a ser els millors mestres de la història. I certament era un gran retratista de les mancances, les insuficiències - aquella tonada elèctrica i dolorosa de la seva prosa, genial en tants aspectes -, però massa sovint no podia callar i s'havia de dedicar a escopir. Ignorava que la felicitat no necessita les paraules, i que el silenci, quan passa, tot ho tensa calmat al seu pas. Després, a vegades, fins i tot comença a sonar.


L’Anticrist. Maledicció sobre el cristianisme.
© edició Antonio Morillas © traducció Marc Jiménez Buzzi