Notes sobre la traducció de Nietzsche.

Marc Jiménez Buzzi

Les dificultats de traducció que planteja un text de Nietzsche no només són les que pot presentar un text filosòfic corrent. Ja que els textos de N no ho són pas, textos filosòfics corrents, ho són tot menys això. L’any 1870, en una carta a Rohde, N parlava d’aquesta especificitat dels seus escrits, el que podríem anomenar la seva hibridesa inextricable: Fent referència a la barreja dels discursos de la filosofia, la ciència i l’art, N deia al seu amic que ell “pariria centaures”.

Barreja de filosofia i literatura: si poguéssim separar una cosa de l’altra, podríem dir, per entendre’ns, que el què de les seves obres, el contingut, és filosòfic, toca temes considerats filosòfics; però el com, l’expressió, l’escriptura, l’estil, són literaris. Una barreja que dificulta la lectura tant com l’enriqueix; i que dificulta sobretot la feina del traductor, ja que a més dels problemes de terminologia filosòfica ha de traduir sobretot l’estil de Nietzsche.

Traduir una obra de Nietzsche és doncs traduir una obra literària. I aquí ens podem plantejar la pregunta que afecta tota la traducció literària, és a dir, la de la seva traduïbilitat, la mateixa possibilitat de traduir un text literari. Normalment aquesta qüestió sol resoldre’s distingint dues modalitats de l’escriptura literària, la prosa i la poesia. La prosa seria el que es pot traduir, el que es pot conservar d’un text en el seu trasllat d’una llengua a una altra, i la poesia seria el que indefectiblement es perd, l’intraduïble.

Si acceptem aquesta polarització tan esquemàtica, podem concloure que el Zaratustra (com a prosa poètica) dins el conjunt de les obres de N constituiria l’extrem intraduïble, o que almenys seria un text que obligaria el traductor a afegir un altre text darrera del text principal fet de notes del traductor explicant tot allò que és intraduïble en l’original. I també podríem dir, segons el mateix esquema, que la prosa de l’Anticrist seria l’extrem traduïble dins l’obra de N. És a dir, que l’AC seria la prosa a la poesia del Za. A favor d’això parla la intenció de N, documentada en una carta, de fer traduir l’AC a les principals llengües europees. Així, podríem considerar que l’AC és l’intent del propi N de traduir a prosa la poesia del Za, el seu últim intent perquè el seu missatge s’entengués i es pogués traduir. D’aquesta manera no es repetiria el cas del Za, que va ser un llibre que ningú no el va entendre, ja que segons N era massa enlairat per a la competència literària dels lectors alemanys de la seva època (i no diguem per la dels traductors).

Una primera lectura de l’AC no contradiu aquesta apreciació. Hi trobem reduïdes gairebé al mínim les marques estilístiques del N/Za: aliteracions, jocs de paraules, metàfores, etz. En lloc d’això, un discurs clar, apodíctic, unívoc, referencial, com si el seu autor s’hagués oblidat de la seva consciència i virtuosisme lingüístics. En aquest sentit, el mateix AC proclama que ell escriu amb lletres que hi faran veure fins i tot els cecs i sentir-hi als durs d’oïda. Si això fos així, doncs, cap problema per a la traducció (almenys pel que fa a complicacions i subtilieses estilístiques)

Si això fos així, que no ho és. L’aparent manca de retòrica és la retòrica de l’AC: la pretesa i pretensiosa manca d’estil és una estratègia estilística que cal descobrir en el text i reproduir en la traducció.

No és que l’AC ja no sigui un centaure, sinó que és un monstre. L’híbrid de filosofia i poesia esdevé en AC un híbrid de filosofia i política. AC no és en darrer terme una disquisició filosòfica, (un “Assaig de crítica al cristianisme”, com deia el primer subtítol projectat per a l’obra), sinó que és un pamflet difamatori i incendiari (una qualitat que il·lustra molt bé el subtítol definitiu de l’obra: “Maledicció sobre el cristianisme”). És un llibre que es tanca amb una condemna explícita contra al cristianisme i amb una “Llei contra el cristianisme”. Unes instàncies performatives que allunyen el text del que seria el pur enunciat referencial per convertir-lo en allò que és: en paraules del mateix N, en aquella mateixa carta on preparava la traducció del llibre a totes les llengües europees, un instrument per a l’agitació, destinat a fer veure a tohom qui el llegeixi que ser cristià és “en un altíssim grau, indecent, covard, brut.”, i això costi el que costi (fins a costa de la veritat? podríem preguntar-nos).

AC és un consell de guerra, una declaració de guerra on tot s’hi val per vèncer l’adversari, l’enemic, o allò que primer s’ha dibuixat i creat com a enemic. Tot s’hi val, tots els recursos retòrics (i aquí entra la retòrica de AC) per tal de persuadir, que no convèncer, els lectors i moure’ls a les accions estipulades a la “Llei contra el cristianisme”.

Les característiques de la prosa de l’AC són les qualitats que ha de tenir tot discurs per ser un discurs eloqüent, efectiu, amb força persuasiva (a part de l’aparent, però enganyosa, claredat de l’escriptura, que ja hem comentat):

  • Vivesa: La primera regla d’or per al bon estil, segons Nietzsche, és que l’estil ha de viure.
  • Oralitat, expressivitat: “Com que a l’escriptor li falten molts dels recursos de l’orador, ha de posar-se com a model un tipus de discurs molt expressiu.”
  • Patetisme, sensualisme: no es pot dir que el de l’AC sigui un discurs fred, desapassionat, abstracte. Més aviat sembla que la fogositat, els instints, els estats d’ànim massa sovint s’imposin a la racionalitat. Aquí però no hi hem de veure un defecte, una pèrdua del domini de si mateix de l’orador, sinó una estratègia conscientment buscada i artísticament conreada: “L’estil ha de demostrar que un creu en les seves idees, i que no només les pensa, sinó que les sent” ja que “com més abstracta és la veritat que es vol ensenyar, en la mateixa mesura primer s’han de seduir els sentits a favor d’ella”.
  • Gestualitat: “L’abundància de vida es demostra amb l’abundància de gestos. Les frases llargues i les frases breus, la puntuació, la tria de les paraules, les pauses, la seqüència dels arguments, totes aquestes coses cal aprendre-les a sentir com si fossin gestos.”
  • Imitació: “Abans de posar-se a escriure cal saber exactament el següent: d’aquesta manera parlaré i declamaré. Escriure no ha de ser res més que una imitació.”

Però qui imita l’AC? Quin és el mestre en oratòria de l’AC, i en quina tradició s’inscriu, ho podem veure en l’aforisme 247 de JGB (dins del capítol vuitè “Pobles i pàtries”):

“A Alemanya hi ha hagut només un gènere de discursos públics i si fa no fa conforme a les regles de l’art: els que es feien des del púlpit. El predicador era l’únic a Alemanya que coneixia el pes de cada síl·laba, de cada mot, la mesura en què una frase copeja, salta, cau, corre, discorre; era l’únic ésser dotat de consciència auditiva, d’aptitud per a l’oratòria. Per això, amb tota justícia, l’obra mestra de la prosa alemanya és l’obra mestra del seu més gran predicador: la Bíblia és, ara com ara, el millor llibre alemany. Al costat de la Bíblia de Luter, gairebé tota la resta és només “literatura” – una cosa que no és a Alemanya on ha crescut i que per això mateix tampoc no ha arrelat, ni arrela en el cor dels alemanys: com ho ha fet la Bíblia.”

En l’AC, doncs, hi tenim un sacerdot que pronuncia una maledicció contra els sacerdots, un crític de Luter que utilitza les mateixes arts retòriques que Luter va portar a la perfecció. Un sacerdot, l’AC, que per fer la guerra als sacerdots imita la seva gestualitat, el seu rictus. I aquí ens trobem amb un problema per a la interpretació:

Com s’ha d’interpretar això? És que per guanyar-se les masses infectades i persuadides per la demagògia cristiana només és efectiva una contra-demagògia, un anti-discurs anti-sacerdotal? O en canvi, hem de llegir el text, almenys en el seu estil, com una imitació paròdica, com una sàtira dels sacerdots, una estratègia que alhora que desemmascar les males arts cristianes també ens animaria, als lectors, a desemmascarar-lo a ell, al desemmascarador, al sacerdot anticristià.

El que ens posa en guàrdia, el que ens pot fer desconfiar, és que els mitjans que l’Anticrist utilitza en la seva guerra són precisament algunes de les coses que es retreuen al cristianisme. A la falsificació de la història perpetrada pel sacerdot cristià, l’AC hi respon amb una contra-història igualment simplificada i maniquea; la lògica de l’enfrontament de l’“Amb nosaltres — contra nosaltres” és exactament represa en una rèplica invertida. I encara podríem afegir altres tècniques sacerdotals: l’apropiació excloent de la veritat, l’argument d’autoritat (els cristians es remeten a l’evangeli, l’Anticrist al Zaratustra i a la GM), la persuasió per afalagament de la vanitat (els jueus poden fer-se la il·lusió de pertànyer “als escollits”, no menys, però, que els lectors de L’Anticrist poden fer-se-la de pertànyer als “poquíssims”, a la colla dels hiperboris”).

Potser el que hauríem de fer és aplicar al discurs sacerdotal de l’AC el mateix examen que l’AC aplica a l’evangeli

“S’ha llegit l’evangeli com a llibre de la innocència ... : indici no gens petit de la mestria amb què aquí s’ha fet comèdia. — Certament: si els poguéssim veure ni que fos de passada, tots aquests beats prodigiosos i sants artificiosos, la cosa s’acabaria, — i precisament perquè jo no llegeixo cap paraula sense veure els gestos, acabo amb ells ... No suporto d’ells aquella manera que tenen d’alçar la mirada enlaire. — Sortosament, per a la gran majoria els llibres no són més que literatura” (AC, 44).

Per poder determinar en quina mesura N fa comèdia darrera la màscara de l’AC, el que calia era en primer terme que aquesta màscara no es perdés en la traducció, que hi fos ben reconeixible, això vol dir, que l’estil, que la retòrica sacerdotal hi fos ben visible i ben audible. Traduir, doncs, més que les paraules, els gestos, o els gestos en les paraules, darrera de les paraules. La traducció de l’AC com la traducció d’un gran monòleg teatral.

© Marc Jiménez Buzzi
any 2004