Comentaris a l'obra:
La literatura demolida.

Marc Jiménez Buzzi
(Nota del traductor)
tardor 2005

Malgrat que l’obra que aquí presentem és una impietosa sàtira contra el grup de la «jove Viena», i, per tant, contra els «literats de Cafè», el mateix Kraus (1874-1936), com a bon vienès, fou un assidu visitant i usuari (literari) d’aquests establiments, fins al punt que ha passat a la història, tant en el món germanoparlant com arreu, com un dels més cèlebres «escriptors de Cafè» de l’època gloriosa d’aquesta «literatura» - que va del 1890 fins al 1936, l’any de la seva mort.

La gran majoria dels escrits de Kraus aparegueren en la revista Die Fackel (La torxa), de la qual fou fundador, editor i únic autor - des de l’1 d’abril de 1899, data de publicació del primer número, fins al febrer de 1936, la data de l’últim número, quatre mesos abans de la mort de Kraus. Al llarg de tota la seva vida, la revista va mantenir una massa de lectors inaudita (en els primers números, la tirada arribava ja als 30.000 exemplars). L’obra de Kraus, quan no era aforística, era assagística o satírica, gèneres típics del Kleinkunst (art menor) i que, per tant, s’adaptaven molt bé a les característiques d’una publicació com Die Fackel.

Amb aquesta revista Kraus va aconseguir una independència que li permeté escriure el que va voler i com va voler. Die Fackel esdevingué de seguida un fòrum d’admonició moral, de sàtira i de denúncia de les injustícies socials, sempre segons el punt de vista del seu editor-autor. Kraus tenia els seus temes - o blancs - preferits. La pompositat literària dels escriptors de la «jove Viena» havia estat objecte de la sàtira de Kraus ja abans de l’existència de Die Fackel - sobretot, a La literatura demolida, publicada el 1896 a Der Wiener Rundschau i, un any més tard, com a pamflet separat. Aquesta va ser, de fet, la primera obra important de Kraus. Amb Die Fackel ja endegada, els temes de la sàtira de Kraus van ampliar-se, però, tanmateix, el nostre autor no perdé ocasió de ridiculitzar aquells escriptors «jovevienesos» que seguien conreant els manierismes i afectacions que havia retratat ja - i de quina manera - a La literatura demolida.

Altres blancs recurrents de la seva crítica van ser els periodistes (Taurus ha publicat una col·lecció d’aforismes de Kraus sota el títol de Contra los periodistas y otros contras, amb traducció de Jesús Aguirre); el nacionalisme xovinista que, aliat amb altres foscos interessos, acabà portant a la Gran Guerra (un tema que tracta Kraus extensament en la seva monumental obra de teatre Els darrers dies de la humanitat, de 1922); o la corrupció política. Val a dir que tots tres temes sovint apareixien barrejats en els anàlisis de Kraus, i les faltes d’ortografia dels redactors del diari eren denunciats pel vienès com el correlat gramatical de la falta d’ètica de les administracions dels diaris.

Si l’obra de Kraus s’ha traduït poc a altres llengües, tenint en compte la fama internacional del nostre autor, això és degut, ben segur, al fet que la seva escriptura és literalment intraduïble. Especialment la traducció de Die letzten Tagen der Menschlichkeit (malgrat alguns coratjosos intents, com la versió castellana d’Adan Kovacsics, publicada a Tusquets Marginales) és una empresa temerària, condemnada al fracàs; però no només aquesta obra. Tots els escrits krausians presenten una certa resistència intrínseca a ser traslladats a una altra llengua. Per al traductor, la riquesa i ambigüetat del llenguatge de Kraus, tot i la seva dificultat, és encara poca cosa al costat de la dificultat diguem-ne cultural de les seves sàtires. En efecte, com podrà apreciar el lector del text que li oferim aquí, són poques les frases que no amaguen referències, directes o indirectes, a personatges, obres literàries, llocs, ambients, institucions, geografies, d’una cultura, d’un món, la Viena fin de siècle, que se’ns fa estrany, donada la minuciositat amb què Kraus el reprodueix i satiritza. Per això, el lector ens perdonarà que haguem farcit el text amb unes notes contextualitzadores que - tot i la distracció que produeixen indefectiblement en la lectura - confiem que li facin més accessible aquest text.

En presentem ara una versió catalana, la qual ve a afegir-se a les versions francesa i anglesa, que són, que jo sàpiga, les úniques que existeixen, i que són a càrrec, respectivament, de Yves Kobry (La Littérature démolie, Paris, Rivages, 1990) i de Harold B. Segel (dins de The Vienna Coffeehouse Wits 1890-1938, West Lafayette, Indiana, Purdue University Press, 1993). M’he ajudat de totes dues per a la meva traducció. Especialment útil m’ha estat la versió anglesa, per la introducció i l’aparell de notes que incorpora.