Ni tan sols fins a aquest nivell de producció no ha estat capaç d’enlairar-se un grup de joves, als quals s’ha concedit un racó en el local dels escriptors moderns únicament gràcies a la seva permeabilitat als estats d’ànim. Alguns encara van saber fer-se útils fent d’intermediaris entre les diverses taules o comunicant notícies de teatre als clients habituals, cosa que estalviava a molts la lectura dels diaris. D’altres semblava que s’esforçaven honestament a imitar els costums relaxats dels bohemis parisencs, però sense sortir-se’n gaire: per molta voluntat que hi posessin, els faltava el talent del dolce-far-niente. Quan, un dia, aquesta colla va desaparèixer, el bo de Heinrich, amb la delicadesa que li era característica, va dir que els senyors no només havien deixat a deure la demostració de les seves facultats literàries.

Ara, amb el cor afligit, tots s’hauran de separar del que era el seu centre d’operacions. Tothom es prepara per al gran èxode. L’encarregat de la demolició ja pica als vidres de les finestres - ha arribat l’hora. Cuita corrents es recull tot l’utillatge literari: la manca de talent, la saviesa precoç, els posats, la megalomania, les xicotes de barri, les corbates, el manierisme, les errades gramaticals, els monocles, els nervis secrets. No pot quedar res. Els poetes, dubitatius, són delicadament acompanyats a la sortida. Arrencats dels seus racons encofurnats, temen el dia, la llum del qual els encega, temen la vida, l’abundància de la qual els asfixia. Contra aquesta llum, el monocle és una dèbil protecció; la vida destruirà les crosses de l’afectació...

Cap a on es dirigeix ara la nostra literatura jove? Quin serà el seu futur Griensteidl?

La literatura demolida / Karl Kraus
Traducció Marc Jiménez Buzzi.
(Nota del traductor)