El paper de l’intel•lectual en la societat

autor: Víctor Klemperer
Traducció de Marc Jiménez Buzzi
L'Espill núm. 27 hivern 2007

Una regla fonamental de la propaganda nazi, explícitament enunciada en el llibre de lluita de Hitler i seguida estrictament per Goebbels i tots els altres propagandistes del partit, és que s'ha de donar a la massa un únic cap de turc; que cal reduir la varietat dels enemics a un denominador comú. (Ja que, si reconec que els grups o pobles que dissenteixen de la meva opinió són diversos, els meus oients podrien començar a dubtar de la veritat del meu punt de vista.) Al ritme de la situació política canviant, el nom d'aquest enemic o denominador únic ha anat variant: ara l'Est (poèticament: «l'estepa»), ara Occident, on l'enemic per antonomàsia tan aviat era França, com Anglaterra, com els Estats Units; ara el bolxevisme, ara la plutocràcia; ara el judaisme internacional, ara qualsevol combinació entre els enemics esmentats, com per exemple el bolxevisme jueu.

Al costat de tots aquests caps de turc que apareixen avui, demà desapareixen i demà passat tornen a estar en voga, n'hi ha un que ha resistit al llarg dels dotze anys, objecte constant de cops i, per desgràcia, d'uns cops més efectius dels que han rebut els altres: la intel•ligència. Pareu compte: la intel•ligència, no pas els intel•lectuals. D'aquesta manera, la jugada és doble: d'una banda, es referma la compacitat i l'isolament de l'enemic; de l'altra, es fa dels intel•lectuals, és a dir, d'aquelles persones que posseeixen una intel•ligència instruïda i que estan avesades a utilitzar-la o senten la necessitat d'utilitzar-la, una classe social tancada, amb la qual cosa resulta més fàcil oposar-la amb mala idea ara a la població rural arrelada a la naturalesa, ara a la classe dels autèntics treballadors, ara al conjunt de la població de bona fe. Mai no s'anomena la intel•ligència sense insultar-la; mai no és exempta de qualificatius com ara «rància», «senil», «jueva», «covarda», «obtusa», «degenerada», etc. La intel•ligència és la culpable del renom que adorna la cultura estrangera, del foment d'un concepte d'humanitat dèbil i gastat; durant la Primera Guerra Mundial, la sobrevaloració de la intel•ligència ens va privar dels homes d'Estat adequats i, per tant, ens va furtar la victòria; cal parar-li els peus, per tal de redreçar el poble alemany que ella va arruïnar. I, realment, l'empresa del bandejament de la intel•ligència s'ha vist coronada amb un èxit terrible. Per a atènyer aquest resultat, s'han utilitzat dos mitjans. El mitjà oratori-propagandístic pròpiament dit, que administrava la justificació ideològica de totes les mesures concretes i brutals, va consistir a definir el pensament i la crítica com a coses no alemanyes i menys valuoses per comparació al sentiment i la fe. El propagandista va emparar-se d'idees pròpies del romanticisme alemany, unes idees que o bé es pervertien totalment, o bé es recuperaven només en la mesura que era possible adaptar-les o vulgaritzar-les per a profit dels fins nazis.

No hi ha dubte que aquest recurs al romanticisme va convertir el feixisme d'origen italià en el nacional-socialisme específicament alemany i en la forma del feixisme més assassina. La teoria de les races proposada pel comte de Gobineau, el qual per raons altament polítiques se sentia alemany, es basa en un animalisme que es troba estretament vinculat a la valoració romàntica-alemanya de la naturalesa. Un cop eliminada tota possibilitat de dissentiment públic, durant dotze anys va inculcar-se al públic alemany, com l'única cosmovisió vàlida, el dogma segons el qual el germànic, gràcies al poder del seu sentiment, de la seva fantasia creadora i de la seva religiositat, i gràcies a la força de la seva voluntat, és superior a la resta de pobles, que en major o menor grau depenen únicament dels dons deficients de la raó.

D'aquesta teoria general, se'n van extreure les conclusions més radicals, que es van dur a la pràctica de la manera més radical. En la formació escolar general, va negligir-se, per principi, la formació de la raó i el conreu del saber ajustat a la raó. La nota global d'un certificat escolar depenia principalment de la nota en l'apartat «caràcter». (L’adjectiu charakterlich a penes existia abans de l'època de Hitler; ara gaudia de l'estatus de terminus technicus oficial.) Era caracterialment bo aquell que assimilava acríticament la doctrina de l'ésser i de l'ambició mundial del germanisme, i que així ho demostrava.

Però com es podia demostrar, això? La fantasia creadora no és cosa de qualsevol, com tampoc ho és l'anhel de llibertat que li és consubstancial. Del que es tractava, en canvi, era de demostrar una fe il•limitada, la disposició il•limitada i disciplinada a obeir qualsevol ordre sense pensar. Una bona nota en gimnàstica, orientada al model de l'esport militar, compensava qualsevol deficiència en les assignatures de tipus cultural; un jove hitlerià eficient no podia ser suspès, ell havia de superar l'examen de maduresa. I, així mateix, conec el cas d'un examen estatal de farmàcia en què l'examinador, resignat, va anunciar el següent resultat: «Com que vostè pertany a les SS, segons el reglament no em queda més remei que posar-li un aprovat».

Naturalment, en l'ensenyament superior, a través del qual s'accedia a les professions acadèmiques, la transmissió del saber racional i la formació del pensament no es podien defugir tan fàcilment com en l'ensenyament mitjà. Tanmateix, també aquí es podia dur a terme un escanyament de l'activitat pensadora. El cas és que la ciència requereix objectivitat i --dins el seu propi àmbit-- que el pensament tingui un poder absolut. El nazisme, però, difamava l'objectivitat, titllant-la de vici i d'heretgia («bojos de l'objectivitat», «fanàtics de l'objectivitat», «bèsties de l' objectivitat», són insults predilectes de l'idioma nazi), i va convertir cada disciplina científica en minyona de la doctrina nazi. Són coneguts els estralls causats, per exemple, pel dogma racista en la teologia i en la ciència natural, pel dogma de l'espai vital en els àmbits de la història, de l'economia política i de la geografia o pel dogma del bon sentit popular en el dret.

Si ens preguntem què ha portat el nazisme a sentir aquesta hostilitat despietada envers la intel•ligència, el nazisme mateix ens respon reiteradament amb tota franquesa. Algunes de les pàgines més interessants del llibre de lluita de Hitler estan dedicades a les «condicions psicològiques de l'eficàcia oratòria». Una de les seves primeres experiències com a orador va ser el fracàs d'un discurs que va donar a les 10 del matí. El mateix discurs, a la nit, sens dubte hauria tingut èxit. Al matí, els oients encara estan massa desperts, encara són massa crítics. I fins i tot «a l'eminent art oratori d'un apòstol dominador, li resultarà més fàcil (. .. ) guanyar-se unes persones que de manera natural ja hagin patit una debilitació de la seva força de resistència, que no pas aquelles que encara es troben en plena possessió de la seva energia espiritual i de la seva força de voluntat». Totes les regles exposades al llarg del llibre, i que han de permetre a l'apòstol dur a terme amb èxit la seva missió, apunten sense excepció i sense escrúpols a la debilitació de la força de resistència entre el seu públic. No vol convèncer amb probitat, tem -literalment- la llum del dia, a la claror del qual una raó serena podria examinar els arguments que li són presentats; vol imposar-se a l'auditori, dur-lo a un estat d'embriaguesa, fanatitzar-lo. El seu enemic més íntim i irreconciliable per força és la raó, i per a ell no hi ha res més important que paralitzar-la i anul•lar-la. De les files de la intel•ligència només pot utilitzar alguns trànsfugues que es rebaixen fins a convertir-se en traïdors, en caners de la raó, i que com a bons agitadors del partit segueixen els preceptes imposats per Hitler i Goebbels.

Un cop es té clar quin ha estat el paper reservat a la intel•ligència en el Tercer Reich -un paper essencialment passiu, i execrable en la seva petita part activa-, no cal dir molt més per a explicitar la seva posició actual i la tasca que té al seu davant.

Aquí, però, voldria substituir l'expressió la intel•ligència pel terme els intel•lectuals. No es tracta de cap pruïja de pedanteria. Com ja ho hem dit, amb la intel•ligència es relaciona (i ja era així abans del nazisme) la idea d'una casta tancada, que fonamentalment reclutava els seus membres d'entre la burgesia benestant. La gent imputava a aquesta casta, no sempre injustificadament, una certa supèrbia cultural, la qual solia manifestar-se precisament en aquells que no tenien cap cultura autèntica, sinó només un saber especialitzat combinat amb la ignorància relativa a les qüestions més importants, sobretot les de caràcter social. D'aquí va originar-se una desconfiança per part de la resta d'estaments socials envers l'estament intel•lectual, i el nazisme va saber-se aprofitar per als seus fins criminals d'aquesta indubtable debilitat de la intel•ligència i d'aquesta malfiança popular.

L’autèntic intel•lectual nega rotundament pertànyer a la mateixa classe que una gent que ha rebut una formació acadèmica únicament perquè en els cercles burgesos es considerava més decorós ser advocat o metge que no paleta o emmotllador, i que només operaven com a treballadors de la raó dins la seva disciplina, encara que aquesta fos la més científica. Es pot perfectament ser un picapedrer i al mateix temps ser un intel•lectual. No és un cas gaire corrent, ja que al picapedrer se li ofereixen poques ocasions de formar la seva intel•ligència. Per anticipar la meva conclusió: en la propagació d'aquest cas, hi veig la influència decisiva de la persona instruïda. Entre nosaltres és molt més freqüent el cas oposat: el d'una persona que, malgrat ésser investida amb una professió acadèmica, és un picapedrer i no pas un intel•lectual. Ja que, què defineix la naturalesa de l’intel•lectual i la seva tasca dins la societat? Per fer servir una fórmula general: que sigui alhora un fre i un estímul.

D'una banda, ha d'impedir la cega impetuositat de l'instint. Instinktlos [mancat d'instint] era un altre dels insults en voga durant el Tercer Reich. Però no és veritat que l'instint sigui una benedicció per als homes. Més aviat l'ésser humà comença justament allà on aprèn a dominar l'instint. Als glorificadors de l'instint, se'ls hauria de recordar la comicitat cruel d'una història de Rabelais en què un moltó guia és llançat a l'aigua i el pastor afligit veu com tot el seu ramat, seguint-lo, salta al mar i s'ofega. El record d'aquesta història ens resulta terriblement proper, ara que un ramat de milions de caps durs, per seguir el seu guia, han saltat en un autèntic mar de sang.

D'altra banda, l’intel•lectual ha de superar l'entestament insà i les adherències de l'instint. L’instint s'aferra a les coses més properes i abellidores, a la necessitat peremptòria; no li és donat de dirigir l'esguard cap amunt ni cap endavant. Al començament de tot avenç, de la supressió de tota indigència, hi trobem el pensament, el pensament emancipat del moment, ponderador i circumspecte.

Ara bé, si l'Estat democràtic posa el destí d'un poble a les mans del poble mateix, d'una manera real i no només aparent, aleshores resulta una exigència inexcusable que en totes les capes del poble hi hagi individus que no estiguin esclavitzats a l'instint, que estiguin proveïts de prou raó i coneixement per a poder establir relacions entre les coses i elevar-se a la generalitat.

Avui, la tasca de l’intel•lectual consisteix a portar a tots els cercles socials una certa percepció intel•lectual de la vida, a aprimar i superar l'abisme que abans separava el poble i la intel•ligència. Una de les frases més perverses de Goebbels deia: «Hem de convertir-nos en un poble de fanàtics!». Prenent el concepte d’intel•lectual en aquell sentit pur, més enllà del concepte d’intel•ligència com un estament social, avui la nostra exigència ideal hauria de ser: «Hem de convertir-nos en un poble d’intel•lectuals!».

I, certament, tots els treballs de construcció espiritual que fins ara s'han dut a terme tenen precisament aquest objectiu: l'escola, la universitat, la universitat popular, l'associació cultural, totes treballen perquè el pensament i l'educació populars s'alliberin de les cadenes i dels narcòtics del nazisme. Però crec que, més que de totes aquestes institucions públiques, l'èxit de la gran empresa dependrà més aviat de l'esforç que l’intel•lectual individual sigui capaç de fer en la seva vida privada i quotidiana. Que se m'entengui bé: l’intel•lectual no ha de ser de cap manera un mestre d'escola, i menys encara un mestre d'escola arrogant; i tampoc no es tracta, naturalment, de dignar-se a «davallar fins al poble». No; sinó que en tot moment i en tota situació, en la necessitat i en l'estat d'ànim de cada moment, sense deixar-se influir per cap simpatia o antipatia ni per la fama fluctuant, sempre ha de conservar la llibertat de pensament i provar de transmetre-la al seu voltant. Aquesta és la seva tasca fonamental en la societat, i avui més que mai.

Traducció de Marc Jiménez Buzzi

Aquest assaig aparegué originalment a la revista Aufbau. Kulturpolitische Monatschrift, any 1946, quadern 7, pp. 682-686. La versió que presentem forma part del volum V. Klemperer, Assaigs (traducció de Marc Jiménez Buzzi, introducció d'Antoni Martí Monteverde ), publicat a la col•lecció Breviaris de PUV.