Traducció: Marc Jiménez Buzzi
Copyleft 2009

En aquest llibre, la vida hi és presentada en un teixit tan dens com el que trobem en la mateixa existència italiana. Ni a les idees ni als personatges no els és permès de destacar-se d’una manera cridanera o emfàtica. Tot transcorre amb una absoluta sobrietat i un relatiu decòrum i candidesa, sense arribar a l’última profunditat del sentiment, si ens ho mirem amb ulls alemanys, ni a l’última vivacitat i agudesa, si ens ho mirem amb ulls francesos. Però, sota aquesta candidesa i sota aquesta gairebé diríem mediocritat, s’hi amaga una gran i veritable profunditat passional; i entre els personatges, amb les seves conductes mancades de pretensions, modestes, gairebé superficials, domina una tensió i una consideració mútues (ancorades tanmateix en la realitat, sense mai divagar en el somni o l’extravagància), tan intenses com meravellosament suavitzades per un tacte i una prudència no igualades per cap altra nació fora de la italiana. Tot és ple de realitat, cada personatge actua en tot moment mogut pel seu interès, dintre del joc d’interessos; allò no sentimental, no romàntic hi és dut a l’extrem. En tota emoció hi notem la consciència dels límits (entesos no com a barreres socials, sinó com a límits imposats per Déu), encara més, l’alegria dels límits (el més fascinant d’aquesta lectura és reconèixer aquesta alegria); però, alhora, sentim que en tot moment és possible transgredir aquests límits, precipitar-se bruscament envers l’infinit, envers Déu. Aquesta novel·la és, pel seu caràcter, un llibre mundà, tan mundà com el Tom Jones o el Wilhelm Meister. En el seu únic personatge eclesiàstic, Don Abbodio, hi té un personatge còmic tan potent com el Falstaff, i potser encara més còmic que aquest, i el qual, com aquest, perllonga la seva vida en la imaginació dels homes. Al mateix temps, però, aquesta novel·la, com cap altre llibre de la literatura universal, està impregnada de religiositat, d’un cristianisme catòlic, posttridentí, humà. (Els historiadors de la literatura italians parlen d’un alè de jansenisme que la travessa; però si només remarquen aquesta delicada pulsació, tot obviant l’enorme catolicisme que amara el conjunt, això és degut al fet que, com a italians, ho troben una cosa evident.) Una humanitat antiga, alhora vella i moderna, impregnada de l’esperit del catolicisme: en aquesta síntesi inversemblantment perfecta brilla als nostres ulls una manifestació de la italianità, potser la més alta. (…)

Les històries de la literatura compten els Promessi sposi entre les novel·les sorgides en l’estela de Walter Scott i les seves representacions de la vida escocesa antiga –les primeres novel·les històriques del segle xix-. Però aquesta referència no té gaire interès; més aviat es tracta d’estudiar l’obra concreta per ella mateixa, i Scott mai no va fer res comparable a aquest llibre únic de Manzoni pel que fa a la composició i a la caracterització. El segle xviii només va conèixer la raó i el present; ara apareixia una nova generació que tornava a interessar-se per les essències durables, pel caràcter d’un poble, els estaments, la llengua, els costums i, per tant, també pel passat. Manzoni era italià, i ho era d’una manera admirable; però sobretot era milanès. La seva pàtria era sobretot la ciutat-Estat llombarda –que des de feia segles es trobava sota domini estranger- i, a més a més, el paisatge de la ciutat. Una història imponent, de vegades gloriosa, de vegades obscura; una raça molt determinada, vigorosa i assenyada; una llengua encantadora que permetia expressar tots els matisos del sentiment i de la facècia; un meravellós paisatge interior, pertanyent a l’ufanosa planúria i que arriba fins a les muntanyes i enclou els tres llacs més bells d’Europa: aquesta és la totalitat que engloba el seu esperit. Reproduir d’una manera completa aquesta totalitat en una obra d’art fou la motivació més profunda que l’inspirà. És molt probable que l’escocès li donés l’última empenta, li fornís una intuïció fecunda respecte a la manera com es podia enquadrar una tal composició i com era possible expressar en la imatge del passat una realitat eterna estimada -una lliçó que el llombard va saber aprofitar. Aquestes connexions del esperits il·luminen Europa durant un moment.

Per tal de fer ben perceptible l’amor per la ciutat calia escollir un episodi fosc i terrible de la seva història, bo i aprofitant el pathos sorgit del coneixement que aquesta ciutat havia patit tals experiències, que portava a les entranyes la memòria d’una cosa com aquesta. La pesta de 1628 va afectar tota la ciutat, va constituir una amenaça mortal per a tothom i va provocar conseqüències i decisions extraordinàries i terribles. A més, aquella època presentava paral·lelismes amb el present: tant aleshores com ara la ciutat es trobava sota una regència estrangera -aleshores fou l’espanyola; ara l’austríaca-; però, en un nivell més profund, en el ritme més íntim, el començament del segle xvii i el del xix també són afins com a èpoques de la restauració i la reacció. És en aquest marc que són presentats els personatges, no pas en un nombre excessiu, però tan meravellosament ben triats i construïts, que en ells es reflecteix tota l’escala de l’essència llombarda, tant pel que fa a les classes, com als nivells culturals, com a les constitucions anímiques. Els personatges principals es poden agrupar en quatre parelles [Don Rodrigo-Renzo; Lucia-abadessa; Don Abbondio-Cristoforo; l’«incògnit»-Borromeo]. Tots aquests personatges, així com molts d’altres de menors, es relacionen constantment entre ells mitjançant la invenció del conjunt (l’acció hi és portada de tal manera que res no sembla inventat per raó només d’un dels personatges, sinó que tot sembla confegit per mor de la necessitat i de la naturalitat dels esdeveniments, i que a tots els personatges se’ls ha donat ocasions per revelar-se totalment, com sota una llum transparent, sense que el narrador hagi de despullar expressament a cap d’ells per separat, descobrint explícitament les seves emocions i motivacions.

Aquesta màxima vivacitat, que alhora representa un súmmum de discreció, és acomplerta mitjançant una representació del tot circumspecta, exacta i punyent, que en el seu to s’assembla a l’informe que un administrador (ja sigui un administrador de béns terrenals o d’ànimes) donaria a un superior, per donar-li prou elements perquè aquest pugui emetre un judici. Per esmentar només uns exemples, recordem l’informe de la destrucció que els soldats han infligit a la casa parroquial, o de les circumstàncies que porten a la «senyoreta» a convertir-se en una infeliç altiva i, finalment, en una malfactora. Del mateix to és l’inventari de l’ànima d’un caràcter tan mediocre com el d’Agnes, la mare de Lucia, presentat sense embelliment però igualment sense fer cap èmfasi especial en allò menys bo i vulgarment egoista que hi ha en ella (…) Res més allunyat del romanticisme que l’estil d’aquest llibre, el qual tanmateix es compta entre les obres més importants del període romàntic. D’altra banda, la famosa «sobrietat» antiromàntica de Stendhal sembla gairebé afectada si la comparem amb la sobrietat natural, incondicionada, d’aquesta narració. El secret rau en la posició que l’autor pren amb relació als seus personatges. Stendhal era molt proper a alguns personatges de Le rouge et le noir (i tan proper al protagonista que no és possible separar-lo d’ell; el mateix pot dir-se de Goethe en relació amb el Wilhelm Meister). Però mai cap narrador no ha estat alhora tan a prop i tan lluny de tots els seus personatges, justament al mig, com Manzoni (…) Uns personatges de tots dos sexes, de les edats més diverses, tan diversos pel que fa a la classe i a la condició espiritual que, tots plegats, constitueixen el món sencer en tota l’obertura de compàs: tots ells eren carn de la seva carn, ja que eren fills de la seva ciutat i del seu paisatge. [Importància d’una obra mestra sorgida a partir de l’amor a la pàtria; només comparable, en aquest aspecte, al Nachsommer de Stifter. Aquest patriotisme, el va demostrar després Manzoni en la seva vida.]

(…) Goethe ha assenyalat una mancança en la composició de la novel·la, potser la seva única mancança: el fet que en alguns passatges el material històric hi és utilitzat massa en brut; de vegades el poeta s’oblida de ser poeta per convertir-se en cronista, i aquestes pàgines s’assemblen en veritat als llocs tèrbols d’un quadre magnífic. En el conjunt, però, el teixit dels esdeveniments és d’una tal perfecció que avui, passats cent anys, potser podem admirar-lo més encara que no pas pogueren admirar-lo els seus contemporanis. (…) En la vida, cada persona presenta un contorn molt suau, no gens marcat; el mateix es pot observar en tots els personatges d’aquesta novel·la. El fet que malgrat aquesta suavitat de contorns s’aconsegueixi una gran claredat i precisió de les figures es deu a l’equilibri que l’autor estableix entre els personatges, un equilibri assolit mitjançant molts traços delicats de respecte i consideració recíprocs –si bé en la consideració i el respecte també s’inclouen les emocions de la por, de la malfiança, de la ironia i la crítica, aquests mai no s’expressen en la condemna o el menyspreu mordaços-. Aquesta comprensió mútua, típicament italiana, passant per damunt de tot allò que separa les persones en la situació en què es relacionen, crea un espai vital tan clar i –malgrat tots els esdeveniments terribles- gairebé agradable. Dintre d’aquest ambient, però, s’hi fan vistents els components forts i terribles de la vida, tan reals com la seva part més benigna i suau. Precisament aquesta capacitat per reconèixer i retenir allò terrible dintre d’una composició clara és el que eleva Manzoni i Stifter molt per damunt dels autors Biedermeier, amb els quals se’ls sol relacionar per separar-los dels romàntics.

Tot el llibre és ple d’aquestes relacions delicades entre els personatges. Especialment la figura de Lucia, en virtut de l’abundor d’aquests trets, ha adquirit uns contorns rafaelites (…)

Amb quina mà són afegits els trets realment horribles! (…) Només una mà de poeta que fos tan forta com delicada podia realitzar una composició d’un abast tan gran i alhora conjuminar-la de tal manera que al final semblés com si tot allò que hem experimentat apuntés cap als grandiosos successos i contrastos del final: Don Rodrigo lliurat a l’afany venjatiu de Renzo i alhora sostret a aquest per la grandesa de la mort, els amants reunits després d’una darrera prova per la mà del pare Cristoforo, ja tocat per la mort; i com a llegat als seus fills, a la propera generació, a tots els milanesos del futur, aquesta frase: Dite loro che perdonino sempre, sempre! Tutto! Tutto!

No gosarem pretendre que comprenem del tot què pot significar per a un poble la grandesa del qual rau en un realisme esborronador, i la seva noblesa en la passió, aquesta frase que el seu gran poeta li va deixar en herència. Però potser, per sentir el seu pes, sí que ens és lícit comparar-la amb una altra frase, amb la frase que, semblantment, va llegar als alemanys, tan diferents dels italians, el seu gran poeta: «Aquell que perseveri en el seu esforç, podem redimir-lo»